Estirada al llit deixava passar el temps. No sabia quanta estona feia que s'havia despertat, però no volia aixecar-se. Total, per què? Tenia tot el dia per davant, però com omplir 24 hores amb aquesta sensació de buidor? Se sentia recoberta d'una massa llefiscosa, que li regalimava pesada com el pas del temps. Es resseguia el cos amb la mà i la mucosa s'estirava, desafiant la seva silueta.
Amb aquesta imatge se li entretenia la imaginació, obligant al cervell a seguir desactivat, estat letàrgic del no pensament. Com havia arribat a l'extrem de no tenir ganes de fer res? Se sentia ferida amb el seu entorn, sola. La intimitat que, anys ençà, havia tingut amb les seves amigues havia desaparegut. El període d'enamorament amb el Lluís les havia eclipsat i ja mai més havien tornat a veure la llum. I ara no sabia com retrobar-les.
Estava aborrida de la vida. No havia aconseguit realitzar-se amb la seva feina, buscant la felicitat en la seva individualitat, intentant no deixar-se enganyar per l'amor ni el sentit de la família. Ella tan liberal i tan adaptada als seus temps. Mai havia sabut el perquè de la seva existència. Havia anat caminant en la penombra i els peus cecs l'havien guiat fins aquí, sense plantejar-se si era la direcció correcta. I ara s'adonava que no tenia identitat pròpia; no sabia qui era, què sentia ni què pensava.
No havia tingut fills i la seva relació amb el Lluís s'havia convertit en un reducte irrespirable en què s'havien instal·lat els dos, sense plantejar-se si s'estimaven. Ella sentia que ja no el desitjava, l'aborria amb les seves històries. Quan s'enfadaven, es cridaven i es retreien velles històries, anècdotes que se'ls havien convertit en lloses.
Construccions de l'un que molestaven a l'altra, vulnerabilitat de l'ésser dèbil, incomprensió que la portava a l'exponent màxim de soledat. La quotidianitat esdevenia malson, imatges borroses d'un passat més alegre. Accions indefenses feien saltar guspires des de la incredulitat de l'un i la tristesa de l'altra.
Va mirar per la finestra. El cel blau convidava a passejar. Era un dissabte al matí.
El carrer principal estava ple de gom a gom. Mares que empenyien cotxets, avis que tornaven de missa,dones amb els compres del mercat al cistell. Semblava que tothom volgués aprofitar el sol que començava a escalfar. Ella caminant sense rumb. Com una autòmata desconnectada, es fixava en la rebecaria del nen, en l'home que llegia el diari, en el rètol cridaner de la botiga, en el gos lligat a l'arbre que espera pacientment que l'alliberin.
Les botigues de moda emetien totes una sintonia diferent que creava una mena d'efecte hipnòtic a les dones que hi passaven a prop. Totes s'hi deixaven arrossegar sense oposar resistència. Ella també va seguir la corrent. Dins la botiga, la música pujava de to i et trobaves submergit en una atmosfera desvinculada de la realitat. Pum, pum, pum.. La música obligava a seguir el seu ritme frenètic. Les dones miraven compulsivament els últims modelets. Un grup d'adolescents joves s'emprovaven vestits massa escotats per la seva edat.
Remenant entre els vestits de tons càlids, va trobar el seu i se li va il·luminar el rostre. Se'l va emprovar i es va sentir fantàstica, aquell vestit havia de ser de la seva propietat! De sobte, va pensar que li podria organitzar un sopar romàntic al Lluís, tal com feien abans, i estrenar el vestit per ell.
No comptava amb aquesta despesa però ja trobaria la manera de passar el mes. El que ella volia era sentir-se bé, i dins d'aquell vestit nou estava radiant, fins i tot semblava que es treia uns quants anys del damunt!
21.30h. Havia dedicat tot el dia a la cita de la nit. Havia comprat llagostins, musclos i gambes per fer una mariscada que passés a la història, i unes cues de rap. Ell portaria el vi blanc i els postres, un brownie de xocolata amarga, excel·lent. Havia deixat la perruqueria per última hora perquè li aguantés el pentinat. Havia pensat en tots els detalls: manicura, espelmes daurades, la seva maionesa preferida, les sabates de conjunt amb el vestit nou. Ara només li faltava que ell arribés. Mentrestant, es mirava al mirall. S'havia resseguit els llavis amb un to morat que li marcava els pòmuls, més aviat pàl·lids. Ho havia preparat tot amb meticulosa il·lusió, perquè no es torcés res i fos una vetllada perfecte.
Va sonar el timbre. Amb un gest estudiat, es va posar bé el serrell i va obrir la porta. Va aparèixer un Lluís arreglat i amb un somriure de postal. Es van fer un petó i ell li va allargar un ram de roses, tot reiterant que estava magnífica. Durant el sopar van intercanviar quatre paraules sense passió. Després dels postres van fer un polvo forçat, amb tots els moviments calculats. I al cap de res, ell es va adormir plàcidament. Ella es va quedar amb els ulls oberts, contemplant el vestit que jeia destarotat al terra.
Amb aquesta imatge se li entretenia la imaginació, obligant al cervell a seguir desactivat, estat letàrgic del no pensament. Com havia arribat a l'extrem de no tenir ganes de fer res? Se sentia ferida amb el seu entorn, sola. La intimitat que, anys ençà, havia tingut amb les seves amigues havia desaparegut. El període d'enamorament amb el Lluís les havia eclipsat i ja mai més havien tornat a veure la llum. I ara no sabia com retrobar-les.
Estava aborrida de la vida. No havia aconseguit realitzar-se amb la seva feina, buscant la felicitat en la seva individualitat, intentant no deixar-se enganyar per l'amor ni el sentit de la família. Ella tan liberal i tan adaptada als seus temps. Mai havia sabut el perquè de la seva existència. Havia anat caminant en la penombra i els peus cecs l'havien guiat fins aquí, sense plantejar-se si era la direcció correcta. I ara s'adonava que no tenia identitat pròpia; no sabia qui era, què sentia ni què pensava.
No havia tingut fills i la seva relació amb el Lluís s'havia convertit en un reducte irrespirable en què s'havien instal·lat els dos, sense plantejar-se si s'estimaven. Ella sentia que ja no el desitjava, l'aborria amb les seves històries. Quan s'enfadaven, es cridaven i es retreien velles històries, anècdotes que se'ls havien convertit en lloses.
Construccions de l'un que molestaven a l'altra, vulnerabilitat de l'ésser dèbil, incomprensió que la portava a l'exponent màxim de soledat. La quotidianitat esdevenia malson, imatges borroses d'un passat més alegre. Accions indefenses feien saltar guspires des de la incredulitat de l'un i la tristesa de l'altra.
Va mirar per la finestra. El cel blau convidava a passejar. Era un dissabte al matí.
El carrer principal estava ple de gom a gom. Mares que empenyien cotxets, avis que tornaven de missa,dones amb els compres del mercat al cistell. Semblava que tothom volgués aprofitar el sol que començava a escalfar. Ella caminant sense rumb. Com una autòmata desconnectada, es fixava en la rebecaria del nen, en l'home que llegia el diari, en el rètol cridaner de la botiga, en el gos lligat a l'arbre que espera pacientment que l'alliberin.
Les botigues de moda emetien totes una sintonia diferent que creava una mena d'efecte hipnòtic a les dones que hi passaven a prop. Totes s'hi deixaven arrossegar sense oposar resistència. Ella també va seguir la corrent. Dins la botiga, la música pujava de to i et trobaves submergit en una atmosfera desvinculada de la realitat. Pum, pum, pum.. La música obligava a seguir el seu ritme frenètic. Les dones miraven compulsivament els últims modelets. Un grup d'adolescents joves s'emprovaven vestits massa escotats per la seva edat.
Remenant entre els vestits de tons càlids, va trobar el seu i se li va il·luminar el rostre. Se'l va emprovar i es va sentir fantàstica, aquell vestit havia de ser de la seva propietat! De sobte, va pensar que li podria organitzar un sopar romàntic al Lluís, tal com feien abans, i estrenar el vestit per ell.
No comptava amb aquesta despesa però ja trobaria la manera de passar el mes. El que ella volia era sentir-se bé, i dins d'aquell vestit nou estava radiant, fins i tot semblava que es treia uns quants anys del damunt!
21.30h. Havia dedicat tot el dia a la cita de la nit. Havia comprat llagostins, musclos i gambes per fer una mariscada que passés a la història, i unes cues de rap. Ell portaria el vi blanc i els postres, un brownie de xocolata amarga, excel·lent. Havia deixat la perruqueria per última hora perquè li aguantés el pentinat. Havia pensat en tots els detalls: manicura, espelmes daurades, la seva maionesa preferida, les sabates de conjunt amb el vestit nou. Ara només li faltava que ell arribés. Mentrestant, es mirava al mirall. S'havia resseguit els llavis amb un to morat que li marcava els pòmuls, més aviat pàl·lids. Ho havia preparat tot amb meticulosa il·lusió, perquè no es torcés res i fos una vetllada perfecte.
Va sonar el timbre. Amb un gest estudiat, es va posar bé el serrell i va obrir la porta. Va aparèixer un Lluís arreglat i amb un somriure de postal. Es van fer un petó i ell li va allargar un ram de roses, tot reiterant que estava magnífica. Durant el sopar van intercanviar quatre paraules sense passió. Després dels postres van fer un polvo forçat, amb tots els moviments calculats. I al cap de res, ell es va adormir plàcidament. Ella es va quedar amb els ulls oberts, contemplant el vestit que jeia destarotat al terra.
